CONFINAMENT

Avui m'he decidit a escriure després de molt temps de no fer-ho.

Tinc aquest bloc on durant un temps em vaig decidir a explicar coses que em venien de gust.
Jo no sé escriure ni m'expresso correctament però a vegades et ve de gust explicar coses, i més quan et trobes sol i confinat a casa.

La veritat és que tots estem espantats, jo el primer,  però no per mi, pels meus fills, per la meva mare, per la meva família, pels meus amics, pels coneguts, en definitiva per tothom.

Sé que és un moment de molta angoixa i que hi ha molta gent que fa l'impossible perquè això passi el més ràpid possible, començant pels metges, infermeres i per tothom que aquests dies  treballa insistentment , per aquest motiu crec que cal agrair-los a tots.
És molt maco que la gent aplaudeixi cada nit i que tots agraïm a les persones que aquests dies fan totes les hores del món i lluiten contra un virus desconegut. Espero i desitjo que un cop passi tot això la gent continuï recordant la feina, no només que fan ara, sinó la que fan durant tot l'any,  no siguem hipòcrites sis plau.

Espero que aquests dies serveixin per valorar les persones i els moments que gaudim diàriament, que valorem els companys, els amics amb els que esmorzem o fem el cafè, però sobretot aquests dies trobem a faltar als familiars que no podem veure i que trobem a faltar. Els petons i abraçades dels fills, poder abraçar cada dia a la teva mare, potser no ho valorem prou fins que realment no ho tenim.

Les videotrucades, les converses per les xarxes, els concerts que fa la gent,els vídeos que envien tot ajuda aquests dies i vull agrair a la gent que sense estar aquí em fa companyia i conviu aquest confinament lluny però amb mi, moltes gràcies!!

Esperem que tot acabi aviat i que realment sigui cert que les coses seran diferents després d'això , encara que permeteu que ho dubti .Potser els primers dies ho seran però desgraciadament ben aviat oblidem les coses i  tornarem al mateix. Tant de bo ens ajudi a valorar les relacions humanes, la gent que ens estima, tant de bo valorem les relacions, deixem de banda enfrontaments i mal rotllos i fem la vida una miqueta més fàcil.

No entraré a comentar com el Govern d'Espanya està portant el tema, no dubto que intenten fer tot el possible i entenc que la situació és nova i complicada, però crec que ara no és el moment de jugar a fer política ni barrejar coses que no toquen, estem parlant de vides humanes, no importa nacionalitats ni colors polítics , crec que tota  prevenció és poca. No entenc que presidents autonòmics demanin el confinament i el President espanyol continuï fent  com si sentís ploure, no hi ha prous infectats? No hi ha prous morts? . Realment no volia escriure sobre aquest tema, tant sols espero que s'utilitzi el sentit comú que crec que no s'està fent prou.

Perdoneu els que llegiu això , només es una reflexió i una necessitat d'explicar el que penso i com em sento. Senzillament vull que això passi i que ben aviat tots ens puguem saludar, fer un café o fer-nos una abraçada. Serà senyal de que tots esteu be i que hem superat uns mals dies i un moment molt complicat.

Una abraçada per tots els que llegiu aquest petit escrit d'una persona que no sap escriure, però que avui tenia la necessitat de fer-ho.

DEMOCRÀCIA

Davant dels fets ocorreguts el passat dia 1 d'octubre i després de veure el que s'està dient i les reaccions que això comporta avui m'ha donat per escriure , perquè és una manera de treure una miqueta la ràbia que porto dins.

Jo soc una persona que sobretot creu en les persones, que s'estima la seva terra però que per sobre de tot intenta entendre i respectar totes les opinions i tots els punts de vista, tots el que no tinguin a veure mai amb la violència ni per un cantó ni per un altre.

Jo vaig nàixer a Catalunya, m'estimo la meva terra però  bona part de la meva família són immigrants que van aterrar i van trobar aquí el que necessitaven per tirar endavant. La meva avia en pau descansi era Cordobesa, la meva mare Manxega i els meus oncles tampoc son Catalans de naixement encara que sí d'adopció i avui defensen la seva terra com el que més. El meu oncle , en Pepe que tampoc es troba ja entre nosaltres, ensenyava a ballar Sardanes, cantava Havaneres i era més culé que jo. I així us podia anar explicant un per un per els membres de la meva família que tant estimo.

Perquè us explico això, perquè m'importa molt poc d'on son les persones,  Madrilenys, Aragonesos, Extremenys, Anglesos, Alemanys, que més dona? tots som persones i les persones  el que volem es viure amb la màxima tranquil·litat i harmonia i que els nostres fills tinguin un  millor futur. Sempre des de el respecte cap a totes les idees i tot repeteixo sense violència.

No vull parlar de política, no vull parlar de polítics, ells sens dubte tenen tota la culpa del que avui estem vivint . Vull parlar de valors, de sentiments, de respecte, de vergonya.

I si avui existís vergonya en aquest País molts no s'atrevirien a dir que que els més de 800 ferits del dia 1 son una farsa. No han vist les imatges? no han vist avis i avies amb el cap obert? no han vist com utilitzaven les porres com agredien a tothom que es posava al davant? encara algú es capaç de defensar això ?  El més trist és que les persones que ho diuen son fiscals, president , vicepresident del govern  i hi ha gent que els creu.
Perquè  a la televisió Espanyola no surten les imatges del altre dia? no es pot anar enganyant a la gent d'aquesta manera, no es pot crear aquest odi que s'està creant i que realment ningú fa res per aturar-lo.
Tots sabíem que intentarien parar el referèndum però crec que ningú creia que actuarien amb la violència, ràbia i ganes de fer mal que aquesta gent  va fer.

Avui veia unes imatges on unes noies amb Bandera Espanyola es manifestaven per la democràcia al costat de joves amb estelades, OLE!!!
Vaig veure també una imatge d'un jove que anava a botar amb la seva bandera Espanyola i la gent l'aplaudia , FANTÀSTIC!!!

Avui el jugador del Barça Piqué ha estat escridassat, insultat, etc.. per explicar el que pensa, i el que pensa no agrada, però no és respectable? si que ho es la del gran campió Rafa Nadal perquè està d'acord amb el govern i perquè clar va dir que si es votava era saltar-se la llei com qui es salta un semàfor un vermell, molt brillant el gran d'en Rafel.

Us torno a dir que no vull parlar de política , perquè no hi entenc res  però segueixo emprenyat, trist, pensant que al 2017  la gent no es pugui expressar, segueixo emprenyat en veure com unes persones que compleixen ordres es dediquen a picar a tothom que els espera amb els braços a dalt al crit de , SOM GENT DE PAU!, segueixo emprenyat veient com els que haurien de reaccionar i apagar el foc hi posen més betzina amb les seves mentides, em sembla increïble que amb les imatges que hi ha es pugui negar la violència i felicitar als cossos de l'estat, em sembla increïble, realment creia que això ningú ho defensaria , estava equivocat.

Volia escriure per treure la impotència, la ràbia però crec que no ho estic aconseguint ,  estic veient a la tv totes les manifestacions del dia d'avui i us puc assegurar que no son 3 persones les que han sortit al carrer.
I sabeu perquè han sortit? perquè no han pogut expressar-se lliurement , perquè han picat als seus avis als seus amics i a sobre ens tracten de mentiders i de que ens inventem les coses.

La violència no té cap defensa i els que la defensen encara molt menys.
Espero que tot es pugui solucionar el més aviat possible encara que sincerament crec que ara s'han creuat línies vermelles molt perilloses.

Com sempre m'ha dit la meva mare , respecte i serà respectat!!  jo sempre creia que això era així, ara ja no ho tinc tant clar, no em crec encara el que vaig veure diumenge

I segueixo creient en  les persones, en la gent, en els valors, mai mai mai creuré en la violència.

GRÀCIES SR.JUAN

Avui torno a escriure i aquesta vegada m'agradaria no fer-ho, ja que es per dir adéu a una amic , una gran persona, una d'aquelles que et marquen per sempre.

Amb 18 anys em van contractar amb un contracte parcial a l'Ajuntament de Sant Feliu per fer de monitor en activitats extraescolars,  activitats esportives, etc.. en aquell temps no existia la figura de professor d'educació física en magisteri i l'Ajuntament va acordar sota la supervisió d'un llicenciat en INEF que nosaltres seríem els encarregats de fer classe a les escoles.

Imagineu-me  amb 18 anyets fent classe a nois/ noies , els més grans els de 8è, si no recordo malament tenien 13-14 anys. El primer dia, un noiet nerviós, tímid , espantat s'afrontava a una pila de nens/es per donar-los classe!!! Jo, donar classe??? jo que feia 4 dies era un noi com ells, uffffff no me'n sortiré vaig pensar. Jo no serveixo per ensenyar ni per ser profe de res!!

Vaig tenir la gran sort de trobar un grup de mestres i persones increïbles , un que em van ajudar moltíssim  des de el primer dia , en Lluís, en Jordi,  l'Angel, La Bea, etc ,, etc.. i entre aquests mestres n'hi havia un que sense ser-ho em va ensenyar potser més que tots, el Sr. Juan.

Aquella persona que a l'escola exercia de conserge però que era molt més que això, era l'amic, el confident, era la persona que mai teniu una mala paraula , una mala cara. He de dir que des de el primer dia vaig trobar un AMIC i ho remarco en majúscules perquè amb els anys vas entenent el significat d'aquesta paraula.

Recordo les xerrades futbolístiques dels dilluns per veure que havia fet el nostre Barça o parlar sobre com havia jugat el seu net el cap de setmana.

Recordo els acudits que compartíem asseguts al banc amb en Jordi, amb en Joan , abans d'entrar a classe.

Recordo algunes sortides nocturnes que fèiem alguns "profes" amb sopars que acabaven amb moltes i moltes rialles .

“Que bueno estaba el conejo al ajillo que nos comimos en la taverna del tio Luis, verdad Juan? como nos reímos esa noche.”

Em sap greu perquè ara feia molt temps que no el veia, em sap greu no

haver-me acosta cap dia a casa seva per fer-li una visita i em sap greu no haver pogut agrair-li en persona el que avui faig amb aquestes 4 línies.

I acabo com he començat , realment hi ha persones que et marquen a la vida, i us asseguro que el Sr. Juan en “Juanito” com moltes vegades li deia col·loquialment ha estat una d’ella i per aquest motiu només li puc donar 1000 gràcies. Però segur que no només jo li donaria les gràcies, crec que aquest petit i modest escrit és el de molta gent, sobretot els professors i alumnes que en aquella genial època vam coincidir.

Descansa en Pau i moltes gràcies SR. JUAN.

A BUSCAR BOLETS!!

Fa molts i molt dies que no escric al meu bloc, normalment acostumo a fer-ho en dies que estic una miqueta xofff . En dies com avui , no sé perquè però tinc ganes d'escriure i compartir coses amb la gent, i avui us vull explicar la meva sortida d'ahir dissabte a la muntanya per buscar bolets.

Tot va començar el divendres quan vaig veure diferents fotos de bolets al facebook , a mi sempre m'ha encantat anar a buscar bolets i vaig pensar en fer una escapada a bosc amb els meus fills.
Dissabte a mig matí els truco per si volen venir i dos d'ells s'apunten, en Marc i l'Albert volen venir i anar amb ells a mi m'omple d'alegria.

Els vaig anar a buscar, agafem el cotxe i enfilem tots tres cap a la muntanya.
On anirem Papa? la meva resposta anirem a un lloc on jo sempre anava amb l'avi Josep ( el meu pare) i amb el ¨tio¨ Pep ( el meu germà).

A partir d'aquell moment és com si la història em transportés a uns quants , forces anys endarrera.
Jo ara era l'adult la persona gran , però em sentia un nen . Un nen que anava al bosc , amb el seu pare i el seu germà , com havia fet tantes i tantes vegades.

El cotxe com sempre el portava el meu germà, al costat el meu pare i darrera el nen petit ( jo), que només feia que preguntar les mateixes coses que ara em pregunten els meus fills, on anem? falta molt? podem veure bolets d'aqui?.
Ara el que conduïa era jo, al costat el meu meu fill i darrera el petit.

Arribem i ens fiquem dins el bosc i els records continuen, les frases que el meu pare em deia, ara les dic jo als meus fills. No perdeu al papa de vista, anem tots junts, vigileu amb les branques, etc...
I ellls fan el que feia jo , ufff quina calor, hi ha moltes mosques, m'he punxat, estic cansat, tot es repeteix..

Estem poca estona, però trobem bolets i ells estan contents , i jo encara més, .Segur que no només jo ho estic,  ahir físicament erem tres però sé que durant tota l'estona vam ser cinc, i en molts moments semblava escoltar la veu del meu pare que em cridava quan no em veia o el ¨capullo¨ del meu germà que em prenia el pel i em feia anar ràpid on ell era amb la tonteria de que havia trobat molts bolets i llògicament era mentida però jo sempre picava.

Va ser una bona estona, el passat i el futur semblaven que es donaven les mans i que les mateixes històries es repetien. Com m'hagués agradat però ser cinc de veritat, m'imagino la satisfacció de l'avi i del meu germà tinguent els meus petits amb ells a la muntanya. I aviat hi tornaré i ser que puc anar amb els meus fills o hi puc anar sol. Sol, he dit sol? sé que mai seré sol , com a mínim sempre serem tres. Us trobo a faltar!!

EL CAMÍ CORRECTE

A vegades la vida et porta per camins per llocs pels que mai hi pensaves anar.

Et desvies del camí marcat  del  que ens han dit que es el correcte i en el meu cas no ho fas perquè no t'agradi  o no t'agradin les persones que hi caminen per ell.

N' agafes un altre  intentant buscar nous reptes , noves il·lusions, creus que cal fer-ho tot i els problemes que això comporta i que a la llarga serà el millor tant per tu com per la gent que ha caminat al llarg d’aquests anys amb tu.

 De totes maneres et fa por canviar de camí, et fa respecte deixar moltes coses al darrera i tot i que saps que hi trobaràs moltes pedres , molts entrebancs , alces la mirada mires endavant i segueixes caminant, ho necessites.

Tot i això no deixes de banda la gent que hi ha al darrera, pateixes, els estimes et preocupes i vols que estiguin el millor possible. El sentit de culpa per agafar aquest nou camí fa que moltes vegades deixis de caminar.

Necessites un corriol que uneixi els dos camins, per si cal córrer i ajudar sempre que ho necessitin i vols que el seu camí sigui el més planer possible tot i les adversitats.

També hi trobes gent que s'incorpora al camí, gent nova que no coneixies i que t'ajuden a que la ruta no sigui tant dura i t'acompanyen , sobretot quan fa més pujada. Gent nova que et sorprèn que t’ajuda, que vol el millor per tu i que passa per davant de molts “amics” que feien el camí amb tu fa anys i que ara han deixat de caminar.

Però el camí  es llarg i no s'acaba ,   tens clar que necessitaves agafar-lo i que cal continuar caminant.

I busques i segueixes endavant, camines al costat d'algú que ha decidit fer-lo  amb tu, algú que et fa caminar més ràpid que et fa el camí més planer i que t'ajuda a veure els colors dels arbres, i que et fa continuar amb il.lusió per acabar el camí.

Aquest és el meu camí,  amb penes , amb moltes llàgrimes amb molts mals moments, però també amb moltes ganes amb molta il·lusió i amb moltes esperances de que el camí sigui el correcte. Jo l’he triat, jo el vull gaudir i jo vull que tothom tingui el camí que es mereix a la vida.

I sempre seràs benvingut/da ,  en el meu camí hi cap tothom , tothom que vulgui caminar , mirar endavant i acompanyar-nos en aquest nou viatge.

EL MEU 11 DE SETEMBRE

11 de setembre, m'aixeco al matí i marxo a caminar per la muntanya.
Vaig tot sol, acompanyant del telèfon que l'utilitzo com a transistor, i avui no escolto música.
He sintonitzat RAC1 i escolto en Jordi Basté que explica com la gent de Girona, de Lleida, d'on sigui es mobilitza.
Com les àrees de serveis estan plenes i l'autopista comença a treure fum de gent amb estelades que fan sonar la seva botzina al passar.
M'emociono sobretot al escoltar les paraules de la gent gran, gent de 70-80 i fins i tot 90 anys que malgrat estar fotuts i tenir poco mobilitat aquesta tarda s'agafaran la ma a la cadena. Gent que recorda sobretot a familiars seus que avui ja no hi són.
Sort que vaig sol, perquè no puc dissimular els meus ulls plorosos i sort que fa un dia tapat , així no trobo massa gent.

Jo en principi avui no hi aniré a la cadena, perquè he d'estar amb els meus tres fills i potser plourà però la veritat es que cada vegada en tinc més ganes.
Arribo de caminar i miro d'engrescar-los.
Perquè no anem a la via catalana i acompanyem a la mama? ufff quin rotllo, vols dir? serà un pal tanta estona drets. I si plou?
Però mica en mica els vaig engrescant i ja veig com un dels tres marxa a la seva habitació i torna amb una samarreta de color groc, això va be. Al cap d'una estona ja els tinc a tots tres amb samarreta groga i senyera al coll.
Dinem ràpid i enfilem tots cap a Caldes, al lloc on ens toca als de Sant Feliu. Durant el trajecte continuem escoltant RAC1, tot i que els nens estan una mica enfadats perquè avui no escolten els 40 principales, però els explico i fins i tot s'enganxen amb el que escolten i saluden per la carretera a tots els que porten senyera o estelada.
Al arribar crec que tots quedem impressionats amb la gentada que hi ha, tothom vestit de groc, gent gran, gent petita, famílies senceres. Tot en un ambient festiu, ni una mala paraula per ningú .
En el tram de Sant Feliu hi ha tot el poble!! mare meva no pares de saludar perquè hi falta poca gent.
Fem l'onada, cridem independència, fem fotografies,  saludem als helicòpters, ballem amb els amics de percussió ganxona i finalment a les 17'14 ens donem la ma.
No cridem, ni llencem bombes ni insultem a ningú, senzillament ens donem la ma per demostrar al món com és el poble català.
Acabem la cadena , cantem els segadors i marxem encara impressionats pel que hem viscut. Els nens potser encara no se n'adonen  però segur que sempre ho recordaran.
Marxem cap al cotxe i sintonitzem de nou RAC1 , ufffff a la tornada tampoc hi ha 40 principales!
I ens tornem a emocionar perquè de ben segur que amb la nostra petita aportació amb la nostra petita presència  hem col·laborat i em demostrat que volem ser un país lliure i que només demana aquest dret.
I crec que ja es hora que ens entenguin i que ens respectin com nosaltres respectem  als que tenen opinions diferents.
No sé si és per les emocions perquè estic cansat  però a les 10 soc al llit ( fa anys que no hi vaig tant aviat) i per la nit segueixo somiant i ho veig tot groc i vermell , els colors de la senyera, però també verd molt verd el color de l'esperança.
I el dia 12 vaig a treballar i em torno a emocionar escoltant RAC 1. Les paraules d'en Basté a les 8 explicant la història de la iaia que va a la cadena em fan tornar a mullar els ulls. Deu ser que darrerament estic molt tou i sensible!!

VISCA CATALUNYA

AJUDA PER FAMILIA SENSE NOM

Hi ha dies com avui que em dona per escriure.
Potser el més llògic és que fes el meu diari o el meu bloc de notes , en cap cas sembla que el més normal sigui compartir els meus pensaments amb vosaltres.
Dic això i segueixo escrivint tot i que després me n'arrepenteixo de fer-vos partícips de les meves impressions perquè tal i com un dic són meves i ningú n'hauria de fer res.

Però sabeu que passa? moltes vegades tens necessitat d'explicar, d'obrir-te , de saber que algú a l'altre costat de la pantalla s'interessa pel que escrius, i això em passa a mi. En certa part m'agrada saber que algú llegeix les meves "tonteries".
I també penses que hi ha molta gent a darrera la pantalla que són amics teus i que valoren les teves paraules, que saben com ets i que en cap cas et jutgen per un fet per una decisió , són amics teus i punt , a les verdes i a les madures. T'entenen, són allà i mai pregunten més del compte per no empipar, són allà per si tu els hi vols explicar.

No són el típic personatge que viu constantment pendent de la resta del món, de les darreres xafarderies, de trobar-se amb els amics o amigues per criticar i deixar a parir a la resta del món,  que et controlen quan passes pel carrer i parlen en veu baixa al seu amic o amiga després de repasar-te de caps a peus.

Aquest personatge , molt típic en els dies que vivim i que cada dia és més extens  , hauria de reflexionar i veure tot el que té al seu voltant i si és feliç amb la seva vida i amb tot el que l'envolta.
I després de reflexionar seriosament amb ell mateix si veu que aquest "fotrem de tothom" li agrada, doncs que continui !!!!! si així  és feliç que no descansi, de veritat, que critiqui, que controli, el món necessita de gent feliç.
 Però que entengui una cosa, que la resta també podem opinar d'ells i fins i tot jo avui m'atreveixo a "etiquetar-los", una cosa que no faria mai amb ningú. Perquè qui soc jo per opinar d'altres persones?
Però deixeu-me que avui ho faci i que els hi busquem algun nom per aquesta família de personatges tan divertida i simpàtica.
Li podriem posar molt noms  "tocawebs", "criticagent", "criticasaurius", "controlatodus". La veritat és que no soc gaire bo ni original amb els noms així que us demano ajuda per veure si trobem el nom adequat i  els podem englobar en una mateixa família per  fer-los més contents i feliços.

Què faríem sense ells? la vida seria molt aburrida i els necessitem, així que gràcies per existir i després de llegir el meu missatge, mireu per la finestra, controleu els veïns a veure que fan o truqueu als amics/amigues per explicar les darreres novetats. Ahhhhhh jo no us explicaré el que faré avui , si voleu saber coses us ho curreu una miqueta que només faltaria donar-vos pistes.

I els que no sou d'aquesta família perdoneu per la parrafada, a vegades necessito d'aquesta estona per dir quatre xorrades i sentir-me una miqueta millor.

Una abraçada per tots/es!!