GRÀCIES SR.JUAN

Avui torno a escriure i aquesta vegada m'agradaria no fer-ho, ja que es per dir adéu a una amic , una gran persona, una d'aquelles que et marquen per sempre.

Amb 18 anys em van contractar amb un contracte parcial a l'Ajuntament de Sant Feliu per fer de monitor en activitats extraescolars,  activitats esportives, etc.. en aquell temps no existia la figura de professor d'educació física en magisteri i l'Ajuntament va acordar sota la supervisió d'un llicenciat en INEF que nosaltres seríem els encarregats de fer classe a les escoles.

Imagineu-me  amb 18 anyets fent classe a nois/ noies , els més grans els de 8è, si no recordo malament tenien 13-14 anys. El primer dia, un noiet nerviós, tímid , espantat s'afrontava a una pila de nens/es per donar-los classe!!! Jo, donar classe??? jo que feia 4 dies era un noi com ells, uffffff no me'n sortiré vaig pensar. Jo no serveixo per ensenyar ni per ser profe de res!!

Vaig tenir la gran sort de trobar un grup de mestres i persones increïbles , un que em van ajudar moltíssim  des de el primer dia , en Lluís, en Jordi,  l'Angel, La Bea, etc ,, etc.. i entre aquests mestres n'hi havia un que sense ser-ho em va ensenyar potser més que tots, el Sr. Juan.

Aquella persona que a l'escola exercia de conserge però que era molt més que això, era l'amic, el confident, era la persona que mai teniu una mala paraula , una mala cara. He de dir que des de el primer dia vaig trobar un AMIC i ho remarco en majúscules perquè amb els anys vas entenent el significat d'aquesta paraula.

Recordo les xerrades futbolístiques dels dilluns per veure que havia fet el nostre Barça o parlar sobre com havia jugat el seu net el cap de setmana.

Recordo els acudits que compartíem asseguts al banc amb en Jordi, amb en Joan , abans d'entrar a classe.

Recordo algunes sortides nocturnes que fèiem alguns "profes" amb sopars que acabaven amb moltes i moltes rialles .

“Que bueno estaba el conejo al ajillo que nos comimos en la taverna del tio Luis, verdad Juan? como nos reímos esa noche.”

Em sap greu perquè ara feia molt temps que no el veia, em sap greu no

haver-me acosta cap dia a casa seva per fer-li una visita i em sap greu no haver pogut agrair-li en persona el que avui faig amb aquestes 4 línies.

I acabo com he començat , realment hi ha persones que et marquen a la vida, i us asseguro que el Sr. Juan en “Juanito” com moltes vegades li deia col·loquialment ha estat una d’ella i per aquest motiu només li puc donar 1000 gràcies. Però segur que no només jo li donaria les gràcies, crec que aquest petit i modest escrit és el de molta gent, sobretot els professors i alumnes que en aquella genial època vam coincidir.

Descansa en Pau i moltes gràcies SR. JUAN.