AJUDA PER FAMILIA SENSE NOM

Hi ha dies com avui que em dona per escriure.
Potser el més llògic és que fes el meu diari o el meu bloc de notes , en cap cas sembla que el més normal sigui compartir els meus pensaments amb vosaltres.
Dic això i segueixo escrivint tot i que després me n'arrepenteixo de fer-vos partícips de les meves impressions perquè tal i com un dic són meves i ningú n'hauria de fer res.

Però sabeu que passa? moltes vegades tens necessitat d'explicar, d'obrir-te , de saber que algú a l'altre costat de la pantalla s'interessa pel que escrius, i això em passa a mi. En certa part m'agrada saber que algú llegeix les meves "tonteries".
I també penses que hi ha molta gent a darrera la pantalla que són amics teus i que valoren les teves paraules, que saben com ets i que en cap cas et jutgen per un fet per una decisió , són amics teus i punt , a les verdes i a les madures. T'entenen, són allà i mai pregunten més del compte per no empipar, són allà per si tu els hi vols explicar.

No són el típic personatge que viu constantment pendent de la resta del món, de les darreres xafarderies, de trobar-se amb els amics o amigues per criticar i deixar a parir a la resta del món,  que et controlen quan passes pel carrer i parlen en veu baixa al seu amic o amiga després de repasar-te de caps a peus.

Aquest personatge , molt típic en els dies que vivim i que cada dia és més extens  , hauria de reflexionar i veure tot el que té al seu voltant i si és feliç amb la seva vida i amb tot el que l'envolta.
I després de reflexionar seriosament amb ell mateix si veu que aquest "fotrem de tothom" li agrada, doncs que continui !!!!! si així  és feliç que no descansi, de veritat, que critiqui, que controli, el món necessita de gent feliç.
 Però que entengui una cosa, que la resta també podem opinar d'ells i fins i tot jo avui m'atreveixo a "etiquetar-los", una cosa que no faria mai amb ningú. Perquè qui soc jo per opinar d'altres persones?
Però deixeu-me que avui ho faci i que els hi busquem algun nom per aquesta família de personatges tan divertida i simpàtica.
Li podriem posar molt noms  "tocawebs", "criticagent", "criticasaurius", "controlatodus". La veritat és que no soc gaire bo ni original amb els noms així que us demano ajuda per veure si trobem el nom adequat i  els podem englobar en una mateixa família per  fer-los més contents i feliços.

Què faríem sense ells? la vida seria molt aburrida i els necessitem, així que gràcies per existir i després de llegir el meu missatge, mireu per la finestra, controleu els veïns a veure que fan o truqueu als amics/amigues per explicar les darreres novetats. Ahhhhhh jo no us explicaré el que faré avui , si voleu saber coses us ho curreu una miqueta que només faltaria donar-vos pistes.

I els que no sou d'aquesta família perdoneu per la parrafada, a vegades necessito d'aquesta estona per dir quatre xorrades i sentir-me una miqueta millor.

Una abraçada per tots/es!!

LA DIABETES JUNIOR CUP 2013

El passat mes de juny, els dies 22 i 23 la meva filla Maria va participar en la diabetis junior cup que es va celebrar a Madrid.

Durant 2 dies 80 nens de tota Espanya van participar en un campionat de futbol 7 a la Ciudad de las Rozas, lloc on es concentra la selecció espanyola.

Els Bufalos, els tigres, els ossos, etc. ( noms que tenien els equips) van gaudir d'un cap de setmana per ells increïbles, on us asseguro que el menys important era qui guanyava o qui era el més destacat. Aquí no hi havien Cristianos Ronaldos ni Messis, aquí jugava en Nacho que es punxava insulina 4 vegades al dia , la Maria que ho feia 5 vegades o en Pedro que normalment tenia baixades de sucre.

Tot va ser excel·lent, la organització increïble, les instal·lacions,  el sopar que ens van fer al Santiago Bernabeu amb la presència d'en Florentino Perez ( això va ser més dur per un culé com jo) , però el més important era veure com la meva filla es feia amiga d'una noia de Madrid com parlava de la seva enfermetat amb un noi de Saragossa o com els pares ens relacionaven i miràvem uns als altres d’ajudar-nos i donar-nos consells ( menja aquestes galetes que tenen menys hidrats o el meu fill es punxa aquesta insulina, el meu porta bomba ...).

La veritat és que es va fer curt, tot va passar molt ràpid però aquesta convivència tant pels nens com pels pares ha sigut el millor màster , la millor conferència o el millor curs que hem fet des de que la Maria va començar amb la diabetis als 5 anys.

I també com no, un premi, un just premi a nens que viuen pendents de les seves punxades d'insulina, dels seus nivells de glucosa a la sang, de si poden menjar el mateix que els seus germans o amics. 

Durant dos dies tots van ser iguals, però per nosaltres sempre són iguals, o millor dit millors , molt millors!!.

Gràcies als organitzadors i a la gent que va fer possible aquest premi per aquests 80 nens que tenen una experiència més per explicar d'un cap de setmana genial.