A BUSCAR BOLETS!!

Fa molts i molt dies que no escric al meu bloc, normalment acostumo a fer-ho en dies que estic una miqueta xofff . En dies com avui , no sé perquè però tinc ganes d'escriure i compartir coses amb la gent, i avui us vull explicar la meva sortida d'ahir dissabte a la muntanya per buscar bolets.

Tot va començar el divendres quan vaig veure diferents fotos de bolets al facebook , a mi sempre m'ha encantat anar a buscar bolets i vaig pensar en fer una escapada a bosc amb els meus fills.
Dissabte a mig matí els truco per si volen venir i dos d'ells s'apunten, en Marc i l'Albert volen venir i anar amb ells a mi m'omple d'alegria.

Els vaig anar a buscar, agafem el cotxe i enfilem tots tres cap a la muntanya.
On anirem Papa? la meva resposta anirem a un lloc on jo sempre anava amb l'avi Josep ( el meu pare) i amb el ¨tio¨ Pep ( el meu germà).

A partir d'aquell moment és com si la història em transportés a uns quants , forces anys endarrera.
Jo ara era l'adult la persona gran , però em sentia un nen . Un nen que anava al bosc , amb el seu pare i el seu germà , com havia fet tantes i tantes vegades.

El cotxe com sempre el portava el meu germà, al costat el meu pare i darrera el nen petit ( jo), que només feia que preguntar les mateixes coses que ara em pregunten els meus fills, on anem? falta molt? podem veure bolets d'aqui?.
Ara el que conduïa era jo, al costat el meu meu fill i darrera el petit.

Arribem i ens fiquem dins el bosc i els records continuen, les frases que el meu pare em deia, ara les dic jo als meus fills. No perdeu al papa de vista, anem tots junts, vigileu amb les branques, etc...
I ellls fan el que feia jo , ufff quina calor, hi ha moltes mosques, m'he punxat, estic cansat, tot es repeteix..

Estem poca estona, però trobem bolets i ells estan contents , i jo encara més, .Segur que no només jo ho estic,  ahir físicament erem tres però sé que durant tota l'estona vam ser cinc, i en molts moments semblava escoltar la veu del meu pare que em cridava quan no em veia o el ¨capullo¨ del meu germà que em prenia el pel i em feia anar ràpid on ell era amb la tonteria de que havia trobat molts bolets i llògicament era mentida però jo sempre picava.

Va ser una bona estona, el passat i el futur semblaven que es donaven les mans i que les mateixes històries es repetien. Com m'hagués agradat però ser cinc de veritat, m'imagino la satisfacció de l'avi i del meu germà tinguent els meus petits amb ells a la muntanya. I aviat hi tornaré i ser que puc anar amb els meus fills o hi puc anar sol. Sol, he dit sol? sé que mai seré sol , com a mínim sempre serem tres. Us trobo a faltar!!